Irene Rocas i Romaguera | |
Nasqué a | Llofriu |
va morir a | Castelar, Buenos Aires |
Va viure entre | 1861 - 1947 |
Fou | Escritora i lexicógrafa |
Irene Rocas i Romaguera, 1861-1947
Introducció[]
Els Bassa i Llorens són una família empordanesa de fortes conviccions religioses i arrels catalanistes, que van trobar en la llunyana Amèrica els instruments per erigir-se en defensors acèrrims de la llengua i la cultura catalanes a través dels mitjans de comunicació i de diferents entitats catalanes a l'Argentina. La trajectòria de la família s'ha pogut reconstruir mercès a les memòries i notes que Irene Rocas va escriure i que descriuen la història de la família des de mitjan segle XIX fins a l'any 1930, als exemplars del periòdic Ressorgiment on van col·laborar tres dels membres de la família i als documents de la família que es trobaven a la casa pairal dels Bassa a Llofriu i que actualment es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
El fons Bassa està format per documentació familiar, retalls de periòdics, llibres, correspondència, fotografies, cartes, postals... De tot aquest conjunt destaquem especialment la correspondència i les imatges, la primera perquè estableix el lligam entre tots els membres de la família i el seu entorn, i les segones perquè s'han descobert imatges inèdites preses per algun dels membres de la família, de la geografia catalana de les dues primeres dècades del segle XX.
De Llofriu a Buenos Aires[]
Va néixer a Llofriu l'any 1861 i va morir a Buenos Aires l'any 1961. Es va casar als vint anys amb Joan Bassa que li doblava l'edat i amb qui va tenir nou fills al llarg de disset anys, quatre dels quals varen morir de forma prematura i un va quedar impedit. Poc podria fer pensar que aquesta biografia correspon a una dona que va tenir una activitat cultural intensa al llarg de la seva vida; que va col·laborar amb l'Institut d'Estudis Catalans; que va ser la corresponsal a Llofriu de mossèn Alcover per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear; que va treballar per a l'Institut d'Estudis Catalans, per a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya i per a l'arxiu de l'obra del Cançoner Popular de Catalunya; que va fer un recull de rondalles i de dites empordaneses, i que va escriure un dietari que descriu la vida quotidiana i la política de final del segle XIX i de principi del segle XX.
Irene, catòlica fervent, catalanista fins a la medul·la i pionera del feminisme, va llegar l'amor a Catalunya i a la llengua catalana als seus fills, i el seu paper va ser determinant per a la formació del caràcter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i difusors de la cultura catalana a l'Argentina. La partida de Maria Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci va omplir d'enyorança la Irene, que veia els fills lluny d'ella i de la pàtria que tant estimava.
Dos dels membres de la família Bassa són citats al Diccionari dels Catalans a Amèrica: la poetessa Maria Gràcia Bassa i el seu fill, l'advocat i president del Casal Català, Joan Llorens i Bassa.
La família[]
A través de les pàgines de les memòries i notes d'Irene Rocas i del contingut de les cartes familiars, coneixem la relació entre tots els membres de la família, que, tot i l'allunyament físic, varen mantenir una intensa relació, que es veia afavorida per molts interessos coincidents: el catalanisme, la pràctica religiosa, la delectança en la lectura i la música, i la pràctica de l'excursionisme.
Els Bassa llegien La Crònica de Palafrugell, Baix Empordà, el Deber Olotí, La Veu, el Cu-cut i les obres dels autors catalans més coneguts. Diferents activitats com anar a vetllades musicals al Palau de la Música o al Liceu, a sessions teatrals, a cantades de caramelles o ballades de sardanes també entraven dins les activitats de lleure de la família, però el que no podia faltar era oir la missa diària, cosa que era d'acompliment obligat per a Irene al costat de les feines domèstiques feixugues i reiteratives com planxar, rentar, comprar i preparar el menjar.
Pel que fa a l'excursionisme, aquesta activitat no era tan sols una forma de lleure sinó que era un bon camí per al coneixement de la nació. Quan sortien d'excursió sempre portaven una càmera de fotografiar gràcies a la qual en el fons de la família Bassa hi ha nombroses plaques de vidre, que copsen indrets catalans de principi de segle i que es consoliden com a petites joies visuals. També cal destacar que Serafí Bassa, dibuixant, pintor i escultor, també va vetllar per la recuperació del patrimoni natural català i des de l'escola de Bells Oficis de Barcelona, dependent de la Diputació de Barcelona, va ser un dels impulsors de la recuperació del Montseny.
A més de compartir ideals i interessos tots els Bassa ajudaven a elaborar les cèdules lingüístiques que Irene Rocas enviava a mossèn Alcover, i recollien fitxes sobre folklore català; a més, Serafí realitzava dibuixos per il·lustrar les fitxes. Pel que fa a aquesta col·laboració professional, cal no oblidar que aquest treball era renumerat i que, per tant, tothom s'hi bolcava per ajudar en l'economia familiar.
La vida a Catalunya[]
La família Bassa Rocas va residir primer al barri de la Barceloneta i posteriorment al casal de Llofriu. Les memòries redactes per Irene recorden els moments dolços passats a Llofriu, la seva estada a l'escola, la felicitat per l'arribada dels fills, els records del folklore empordanès i diferents episodis històrics viscuts en la seva infantesa com la Tercera Guerra Carlina.
Probablement, aquesta escena de producció de vi
va ser realitzada al casal de Llofriu. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1907, la Irene i els seus fills, excepte Maria Gràcia Bassa i Florenci, varen marxar cap a Olot, on el seu fill Serafí podia saciar la seva vena artística al taller de Berga i Boix. Les coses, però, no varen anar prou bé i un any més tard es varen traslladar a Barcelona on varen tenir l'oportunitat de gaudir d'una intensa activitat social i cultural, que la va enriquir personalment i professionalment i la va ajudar a superar l'enyorança dels fills que havien marxat a Amèrica i els mals tràngols econòmics.
Tot i el seu allunyament físic de l'Empordà, la família en rebia periòdicament notícies a través de La Crònica i el Baix Empordà, als quals estaven subscrits.
Irene Rocas vivia de les rendes que li donaven les seves terres de Llofriu, de les que li proporcionaven els negocis que havia establert el seu marit a l'Havana i, més tard, de les seves col·laboracions en diferents projectes culturals com l'elaboració de cèdules sobre la llengua per a mossèn Alcover.
El dietari que va escriure Irene respira en gairebé cada pàgina les seves conviccions religioses i el seu tarannà catalanista. Amb una escriptura planera, tal com pertoca a un dietari, va reconstruint la història de la seva vida, al costat de les pors, els secrets, les ambicions, i va descrivint els fets que l'envoltaven i que avui s'han consolidat com a episodis importants de la nostra història (la Setmana Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera, etc.).
La narració que fa dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona és d'una riquesa descriptiva extraordinària. Irene Rocas i alguns dels seus fills vivien al centre de Barcelona, al carrer de la Diputació, durant aquells dies. L'autora relata els fets amb una sinceritat absoluta.
Al llarg de vint pàgines parla de les manifestacions, de la vaga, dels incendis de les esglésies... És una narració viva, escrita per un testimoni de primera mà que va veure els avalots tot caminant pels carrers, tot vigilant per la finestra de casa seva; que va escoltar les noves que li confirmaven els veïns, els botiguers, els fills...
La vida a l'Argentina[]
El sogre de Gràcia Bassa, Joan Llorens i Horta, i el seu germà Pere varen emigrar a Amèrica i varen comprar terres a la província de Buenos Aires i a la Pampa, on es dedicaren al comerç de llanes i pells. Varen viure a l'anomenada La esquina de los catalanes, a dues o tres llegues al sud de Lobos, a prop de l'actual estació ferroviària d'Arèvalo.
Gràcia Bassa parlava de Trenque Lauquen com a «eixa necropoli» ja que aquesta població de frontera, al mig del desert, poca vida intel·lectual podia oferir a la jove i entusiasta Gràcia Bassa. (AMP/Col·l. família Bassa)
Joan Llorens i Horta va fundar l'any 1885 una casa de comerç de Ramos Generales a Trenque Lauquen, província de Buenos Aires, nou anys després de la fundació de la ciutat. L'any 1875 s'havia creat una nova línia fronterera amb els indígenes i un any més tard el coronel Villegas va crear una ciutat en aquest lloc seguint el desig exprés del govern de poblar el desert. La ciutat es va fundar a la riba d'un llac del mateix nom, que en la llengua ranquel dels índigenes de la zona significa Llacuna Gran.
El territori de seguida es va poblar de militars i de colons, majoritàriament italians, francesos i espanyols, i catalans que veien un gran futur en aquestes terres verges. Les barraques de fang varen ser substituïdes per construccions de rajol, i Trenque Lauquen va créixer a la manera d'una petita ciutat amb avingudes amples, places i passeigs arbrats.
La botiga de Ramos Generales era importantíssima per al desenvolupament d'aquesta ciutat, atès que venien de tot per a la subsistència de la població: comestibles, maquinària, vestits, ferreteria, materials de construcció i tot el que es pugui imaginar que feia falta a un ciutat que naixia., a més d'arreplegar els productes de la zona, com llana, pells, bestiar, cereals, petits animals, plomes... La casa Llorens estava situada a la cantonada de la plaça San Martín i Urugai, i tenia cinquanta metres de façana a cada carrer. Els treballadors dormien i menjaven a la mateixa casa on es treballava cada dia des de primeres hores del dia fins a la nit.
Les importants pastures que envoltaven Trenque Lauquen van propiciar una creixent activitat ramadera portada a terme pels colons, la majoria dels quals eren italians, espanyols i catalans. (AMP/Col·l. família Bassa) Desconeixem a qui es donava la benvinguda en aquell moment, però la imatge serveix per il·lustrar que el ferrocarril va ser una infraestructura vital per al creixement de la nova ciutat i per a l'augment de l'activitat econòmica. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1887 ja hi havia a Trenque Lauquen setanta-vuit firmes entre comerços i indústries, és a dir onze anys després de la seva fundació. L'any 1892 varen fundar a Victòria, província de la Pampa, una casa similar i una altra a Santa Isabel, a cent cinquanta quilòmetres de l'anterior.
Intercanvi epistoral[]
La correspondència fins fa ben poc era gairebé l'únic mitja d'interrelació entre una persona i el seu entorn; a través de les cartes i les postals, la gent parlava de negocis, explicava les últimes notícies i obria el seus sentiments. Per a la família Bassa en particular, ha estat important la revisió de la correspondència per descobrir cartes rellevants del món cultural (mossèn Alcover amb Irene Rocas, Pau Casals amb Florenci, Víctor Català amb Maria Gràcia Bassa), polític (Francesc Macià amb Maria Gràcia Bassa), artístic (Berga i Boix amb Serafí), on hi ha testimoniades expressions reiteratives que delataven el caràcter catalanista de tota la família.
Aquest intercanvi epistolar moltes vegades es feia mitjançant postals la iconografia de les quals posa al descobert imatges antigues de les comarques de Girona i de diferents indrets de l'Argentina. A través d'aquesta anàlisi iconogràfica, podem contrastar la fesomia tremendament rural del nostre territori a principi d'aquest segle amb el traçat modern de les noves ciutats argentines, que es caracteritzaven per les avingudes llargues i amples i pels edificis ostentosos
Catalanisme i Esperantisme[]
El mes de juny de l'any 1912 va arribar a Argentina una flor de ginesta que havia estat collida al peu de la tomba de mossèn Cinto Verdaguer. La destinatària era Maria Gràcia Bassa i el remitent, la seva mare Irene Rocas.
Aquest gest delata el tarannà d'aquesta família amb clares connotacions catalanistes i religioses. Aquest catalanisme no era només un revestiment floralesc sinó que tenia un contingut molt més seriós, que es pot seguir en els diferents articles escrits per Florenci i Maria Gràcia Bassa i en la relació que varen tenir amb polítics rellevants com Serra i Moret, que es va convertir en cunyat de Maria Gràcia Bassa, i fins i tot amb Francesc Macià. Precisament Francesc Macià, i Ventura i Gassol varen ser hostes de Maria Gràcia durant l'any 1928 en el seu domicili de Buenos Aires, i durant la seva estada varen quedar impressionats per la biblioteca de la família, que estava farcida de nombroses obres de cultura i literatura catalanes.
L'arribada de Francesc Macià a Buenos Aires va produir un fort impacte en l'ànima catalanista de la nostra Gracieta. Aquest impacte emocional la va conduir a crear un llarg poema titulat El goig de l'arribada, que es va publicar al periòdic Ressorgiment. En aquest article escrivia frases com: «Voleu veure l'Avi? Se'm digué -L'Avi?- feu el meu pensament- No l'Avi, no; el Pare. El pare de la nostra llibertat i del nostre bon nom (...) Vaig arribar vora l'hoste, i em vaig sentir les dues mans preses entre les seves. Vaig sentir-lo Pare. Pare del nostre bon nom, si. Un instant titil.litaren en mos porpres uns anuncis de plor. Vaig ofegar-los».
Francesc Macià va ser convidat a la casa de Buenos Aires de Gràcia i Bassa l'any 1928. Posteriorment «l'avi» va dedicar aquest retrat a la Gracieta. (Família Bassa)
Aquest arrelament a Catalunya va propiciar que els fills de Maria Gràcia i Florenci mantinguessin el català com a primera llengua. De fet, Gràcia Bassa promocionava la utilització del català en la família en diferents conferències que va impartir a Argentina dient: «Parleu català als vostres fills». A banda de parlar català, la segona generació de la família Rocas-Bassa a l'Argentina també va aprendre a ballar sardanes, dansa que executaven al Casal de Catalunya o als boscos de Palermo.
Igualment, la lluita i la defensa de la cultura catalana s'aplegaven amb el desig que l'esperanto es convertís en l'idioma universal de comunicació entre les diferents nacions i cultures. L'esperantisme, el varen seguir en més i menys grau diferents membres de la família com Irene Rocas i els seus fills Maria Gràcia, Florenci i Serafí
Fenibisne i Cultura[]
Irene Rocas va recopilar rondalles, cançons i noms, i va escriure un dietari que ha esdevingunt una crònica de primera mà de l'època. Gràcia Bassa va ser una reconeguda poetessa, va publicar llibres de poesia, va col·laborar en els periòdics més importants de l'Argentina i de Barcelona i va guanyar premis en diferents jocs florals.
Florenci Bassa va fundar una editorial i va col·laborar en el periòdic Ressorgiment amb diferents pseudònims: Bruguera quan publica imatges i F. De sant Marçal, I. Bosc i Romaguera, Florenci i F.B. i R. quan publicava articles. Serafí Bassa va ser un dibuixant excel·lent i un dels pioners en la redescoberta del Montseny.
Aquestes breus pinzellades donen a conèixer l'essència d'aquesta família, en la qual va ocupar un lloc importantíssim la divulgació de la cultura catalana des d'arreu del món. Els membres femenins d'aquesta família també es varen destacar per la crida pública que van fer per al reconeixement de la condició de la dona. Irene Rocas i Gràcia Bassa exemplifiquen un feminisme primerenc, poc agosarat encara, però amb una clara aposta per la reivindicació de la necessitat de l'educació de la dona i la valoració del seu paper en el món cultural i en el món educatiu.
Gràcia Bassa va defensar aquest feminisme de viva veu a través de les conferències que va impartir en diferents centres culturals argentins i també mitjançant les seves col.laboracions escrites en diferents periòdics i revistes. Per exemple, en el periòdic Ressorgiment escrivia una columna periòdica que es titulava precisament Glosses feministes, que signava amb el pseudònim Alidé.
La Gracieta, tot i que recordava amb enyorança la seva terra empordanesa que tenia «lluny dels ulls i aprop del cor», es va integrar a la vida argentina i en va conèixer a bastament la cultura i la literatura i, el que és més important, la va difondre. Des de les pàgines de Ressorgiment la Gracieta va establir un joc gens contradictori. D'una part es va erigir en una entusiasta de la salvaguarda dels ideals catalans a l'Argentina, i de l'altra, en una important difusora de la cultura argentina autòctona.
Feminal es va publicar des de l'any 1907 fins a l'any 1917 com a suplement d'Il·lustració Catalana, sota la direcció de Carme Karr. Hi havia articles literaris, poesies i notes de societat. Hi escrivien: Dolors Monserdà de Macià, Víctor Català, Sara Llorens, Mercè Padrós, Gràcia Bassa, etc. El dia 29 de novembre de 1912 Gràcia Bassa va escriure «passa a ser una cosa antiquada, una cosa fòra de temps, aquesta negacio de la dona, aquesta considerable idea de la innecessitat de la seva il.lustració y educació y de la seva innecessitat de drets y de garenties en tot com a ésser humà.» (Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona)
Gràcia Bassa creia que la cultura i la llengua catalana estaven en un estat de desprotecció igual que ho estava la cultura autòctona argentina. Gràcia Bassa, en el seu intent per difondre la cultura argentina, va fer un recull d'etnografia índia que dissortadament ha restat inèdit i del qual queda una bona col·lecció de postals antropològiques.També va fer un recull de poetesses argentines com Doelia Miguez, Alfonsina Storni, Joana de Ibarbourou, etc.
Crèdits[]
Guió, textos i realització: Dolors Grau i Ferrando
Reproducció de fotografies: Enric Bruguera
Assessorament lingüístic Oficina de Català de Palafrugell Producció: Arxiu Municipal de Palafrugell. Any 1999
Llibre Memòries d'Irene Rocas (1861-1910) Edita: Ajuntament de Palafrugell amb la col.laboració de la Diputació de Girona Distribueix: Nordest (nordest[a]tsai.es) Nota: l'adreça de correu electrònic no està enllaçada per evitar correu massiu o spam
Agraïments: A la família Bassa i Llorens des de l'Argentina; a les famílies Aymerich, Fina i Tulla des de l'Empordà i a Neus Escarrà. Sense la seva ajuda, informació i cessió de materials no hauria estat possible aquesta exposició.