Josep Pla

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, Baix Empordà, 1897 - Llofriu, Baix Empordà, 1981) fou un escriptor i periodista català.

La seva original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constituïxen també un singular testimoniatge de la història del segle XX. Tot això, amb l'afegit de ser encara l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, l'ha consagrat unànimement com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Biografia[]

Infància i adolescència[]

Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals, el més gran de quatre germans. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner, i més tard va fer el batxillerat a la ciutat de Girona, on va ser internat des de 1909 al Col·legi dels Maristes. El darrer curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va inscriure en Ciències a la Universitat de Barcelona i va començar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular en dret sense gaire entusiasme, amb la idea d'esdevenir notari.

Instal·lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació d'ençà de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no el va privar d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la xerrada diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística al llarg de la seva carrera literària.

Primers escrits[]

El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al cap de poc en l'edició nocturna de La Publicitat, començava el seu periple com a corresponsal en diverses destinacions: París, Madrid, Portugal, Itàlia i Berlín.

Catalanista moderat, l'any 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.

L'any 1924, a causa d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà de viatjar per Europa, entre altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran succés de crítica i públic, i que es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l'Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies afrontat als sectors republicans i esquerrans.

La República i la guerra civil[]

A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, la qual cosa li va permetre de relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va desencantant amb el curs que prenen els esdeveniments fins a considerar-lo una completa "bogeria frenètica i destructora".

Al·legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançat per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col·laborar també Pla durant la seva estada a Marsella.

Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat el 1939, i que Pla refusà a reeditar i a incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.

El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari, el qual queda sota la direcció d'Aznar.

Elaborant les obres completes[]

A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà a viatjar i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà el periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.

L'any 1951 se li concedeix el Premi Joanot Martorell de novel·la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l'oposició al franquisme el van marginant, malgrat que ja sigui, llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Així i tot, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Josep Maria Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.

L'any 1957 obtingué el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol,que li va censurar un article que criticava la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col·laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament la seva valor fins diversos anys després.

A desgrat del buit que molts li feien i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou llorejat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana:

Final[]

L'any 1980, ja en la darrera etapa de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que s'han publicat progressivament després de la seva mort.

Obra[]

Pla és un dels escriptors de la literatura catalana més destacats del segle XX. La seva obra oferix una visió completa de la societat del seu temps. La major part la va escriure en català, llengua en la qual se sentia més còmode, i solament circumstancialment ho va fer en castellà (per raons de censura o per poder subsistir), de manera també brillant, gairebé sempre en col·laboracions de premsa, com les cròniques italianes, balcàniques i nòrdiques de la dècada del 1920 al diari madrileny El Sol.

Pla va viure completament dedicat a l'escriptura. La magnitud de la seva Obra Completa (47 volums i més de trenta mil pàgines), que recull tots els seus dietaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel·les i alguns poemes, tot procedent d'uns 120 llibres diferents, dóna una idea de la seva formidable capacitat de treball al mateix temps que dificulta la seva classificació cronològica. Moltes d'aquestes pàgines són el fruit d'un continu procés de reescriptura d'originals no inèdits de joventut i de la reelaboració i traducció dels articles setmanals que durant gairebé quaranta anys va publicar en castellà en la revista Destino, a més de centenars d'articles publicats en periòdics dispersos i d'una abundant correspondència.

Classificació[]

La classificació temàtica tampoc no és fàcil, ja que molts articles apareixen en diferents llocs amb algunes variants, el seu repertori temàtic és molt extens i, sobretot, les fronteres entre els gèneres que va conrear no són pas sempre clares. Ara bé, es pot fer una temptativa d'ordenació segons gèneres (els anys ressenyats corresponen a la publicació original, no pas a la traducció ni a la reedició en l'Obra Completa):

Narració: Coses Vistes (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927) són llibres en els quals predomina la narració però que prefiguren i esbossen altres gèneres que posteriorment seran essencials en la seva obra. El carrer estret (1951, i premi Joanot Martorell), Nocturn de Primavera (1953) i L'herència (1972) són pròpiament novel·les, malgrat la poca consideració que Pla tenia pel gènere de ficció.

Els dietaris: el dietari és probablement el format planià més valorat per la crítica. Es tracta d'una forma literària poc conreada en la literatura catalana, constituïda per anotacions, observacions i reflexions diàries o periòdiques. Aquest estil proporciona a Pla gran llibertat en l'ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals, el consell al lector, el retrat i l'anàlisi dels costums de la gent i dels pobles. El quadern gris és el dietari que el va consagrar. No es tracta d'un diari autèntic, sinó d'unes memòries amb forma de diari. Els temes centrals del dietari són el paisatge i la geografia empordanesa, la descripció de la vida quotidiana i l'obsessió per l'escriptura del narrador-autor. Els elements autobiogràfics, si apareixen, solen ser recreats i poc fiables. Va publicar uns altres quatre dietaris: Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol (1979, Premi de la Crítica de narrativa catalana) i Notes per a un diari (publicat pòstumament).

L'assaig antropològic i costumista: Els pagesos (1952), El pagès i el seu món i Les hores (1953). Algunes de les pàgines més belles escrites per Pla es refereixen al poble de Cadaqués (Alt Empordà). Pla fou un gran descriptor de la vida marinera, però en els seus escrits sobre Cadaqués aflora també el coneixement precís del paisatge rural i de les arquitectures de pedra seca que predominen en el lloc.

La biografia: Vida de Manolo (1928), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Francesc Cambó (1928-1930), Homenots, Retrats de passaport i Tres senyors.

Els viatges: Les illes, Viatge a la Catalunya Vella, Itàlia i el Mediterrani, Les Amèriques, Sobre París i França, Cartes de lluny (1947) i Israel, 1957 (1958).

Reportatges polítics: Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929-1932), Madrid. L'adveniment de la República (1933) i Cròniques parlamentàries (1933-1934) i (1934-1936).

En total, 21 volums, gairebé la meitat de la seva Obra Completa, són articles periodístics publicats a Destino, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.

Postguerra en castellà[]

Durant els primers anys del règim franquista, i a causa de la gairebé total limitació per a l'edició en català, va publicar en castellà les següents obres: Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942) —considerada com una de les seves grans obres, i que prova el seu brillant domini del castellà—, Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944), Un señor de Barcelona (1945) i La huida del tiempo (1945). El 1946 va reeditar amb Destino (actualitzant-les) les seves dues primeres obres en català després de la guerra civil (Cartes de lluny i Viatge a Catalunya).

Novament en català[]

L'any 1947, quan la censura li ho va permetre, va reprendre les seves publicacions en català amb Cadaqués, un dels seus llibres més reeixits, publicat per l'editorial Joventut. El 1949, i durant tota la dècada següent, inicià una etapa fonamental de col·laboració amb l'editorial Selecta de Josep Maria Cruzet, durant la qual publica algunes de les seves obres més conegudes com El vent de garbí, El carrer estret (avui considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana de postguerra), Girona (un llibre de records), Els pagesos (del pròleg del qual procedeix el mite autoconstruït del "Pla pagès") i Cartes d'Itàlia.

Obres Completes[]

A partir de 1956 va publicar amb l'editorial de Cruzet la primera sèrie de les seves Obres Completes, que va arribar a 29 volums i en les quals va començar a fer parèixer els seus extraordinaris retrats titulats Homenots. El 1962 es va truncar la publicació amb Selecta a causa del suïcidi de Cruzet que va paralitzar l'editorial i, després d'uns anys sense editor, el 1966 reprèn el projecte de l'Obra Completa aquesta vegada amb Edicions Destino, que dirigia el seu paisà i amic Josep Vergés, i en la qual ja col·laborava com periodista des de molt abans.

El primer volum d'aquesta nova edició "definitiva" de la seva Obra Completa va ser una obra inèdita, El quadern gris, un dietari començat a poc més de vint anys, si bé reescrit i substancialment ampliat posteriorment, traduït al castellà amb el títol El cuaderno gris per Dionisio Ridruejo. El famós dietari planià va marcar un abans i un després en la consideració literària de Pla, el qual, d'aleshores ençà, es va considerar com el millor narrador de la literatura catalana contemporània. La publicació de l'Obra Completa va continuar en els anys següents i va arribar el volum 38 en vida de l'autor. Després de la seva mort, ocorreguda el 1981, l'editor de Destino va continuar de preparar més volums fins a arribar a 47, incloent-hi manuscrits inèdits no exempts de polèmica, com les seves Notes per a un diari, escrites a mitjan dècada del 1960), per les esmenes, censures i manipulacions a les quals els va anar sotmetent l'editor Vergés mateix (pel que sembla, per a suprimir certs passatges obscens). Els nombrosos manuscrits i cartes que van restar inèdits -una part en mans de l'editor Vergés i una altra dividida entre les dues branques d'hereus- han estat objecte d'una interminable disputa –encara oberta– per a obtenir que es posessin a disposició de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i per tant accessibles als investigadors. Aquestes cartes, publicades amb comptagotes -com la correspondència amb el seu germà Pere o amb el seu editor Cruzet-, són crucials per aclarir nombrosos passatges de la biografia de l'escriptor.

Teatre inspirat en Pla[]

Encara que no va escriure teatre, la seva vida i obra van inspirar, després de la seva mort, diverses obres significatives, entre les quals destaquen: Ara que els ametllers ja estan batuts, estrenada el 1990, en la qual Josep Maria Flotats va elaborar un retrat de Pla a través d'un collage dels seus textos.

La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla, una producció de Els Joglars estrenada l'any 1997, recrea els personatges de Stevenson, on els particulars Dr. Jekyll i Mr. Hyde són, respectivament, un industrial catalanista obsessionat per la riquesa i perfectament reconeixible que, en ingerir la crema d'afaitar Floid, es torna un escriptor culte, sensible i intel·ligent, que és Josep Pla i que encarna els valors oposats a l'empresari.

Estil literari[]

Les característiques més importants de l'estil planià són la simplicitat, la ironia i la claredat. Extremadament pudorós i sensible al ridícul, detestava els artificis i la retòrica buida. Durant tota la seva vida literària, va romandre fidel a "la necessitat d'una escriptura clara, precisa i sòbria" i al seu desinterès per la ficció literària, conreant un estil sec, aparentment simple, pragmàtic i arrelat a les coses reals.

Va ser un observador agut de la realitat i dels més petits detalls, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col·loquial, "antiliterària", en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i "matisar-les amb l'adjectiu precís", una de les seves obsessions literàries més persistents.

Caràcter i singularitat de Pla[]

Pla va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura: en la dictadura de Primo de Rivera, després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l'època d'ascens dels feixismes europeus) i, per descomptat, durant el franquisme. Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia "amb l'interès general"), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de continuar a publicar en català. Encara que instal·lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia de publicar, la infatigable censura franquista l'incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era "la pitjor que havia conegut", exercida per "funcionaris del fanatisme"). Detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a esdevenir una democràcia, ni que fos "tutelada".

Escriptor incansable, home d'ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta, i les ànsies d'igualtat i de revolucions són un "deliri" que provoca mals pitjors que els que volen eliminar.

Conservador i racional, no sent l'acció, encara que sí la sensualitat. Bon conversador, bon menjador i millor bevedor (ja ancià, el whisky constituïa encara bona part de la seva dieta), fumador empedreït d'Ideals. Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l'afectació cultural (rarament inclou citacions en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i "aquells que parlen escoltant-se". Per això va escriure: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina".

Obra seleccionada[]

1925: Coses vistes
1925: Rússia
1926: Llanterna màgica
1927: Relacions
1928: Vida de Manolo
1928: Cartes de lluny
1929: Cartes meridionals
1929: Madrid (Un dietari)
1928-1930: Francesc Cambó
1931: Vint-i-cinc anys de política catalanista
1931: Madrid (L'adveniment de la República)
1934: Viatge a Catalunya
1947: Cadaqués
1950: Bodegó amb peixos
1951: L'illa dels castanyers
1951: Pa i raïm
1951: Un senyor de Barcelona
1952: El carrer estret
1952: Llagosta i pollastre
1952: El vent garbí
1952: Girona
1952: Els pagesos
1953: Nocturn de primavera
1953: Els anys
1953: Les hores
1954: Contraban
1954: Peix fregit
1954: L'Empordanet
1955: Cartes d'Itàlia
1955: Santiago Rusiñol i el seu temps
1955: Els moments
1955: Week-end d'estiu a Nova York
1956: De l'Empordanet a Barcelona

A partir de 1956 publicà la primera sèrie d' Obres Completes amb l'editorial Selecta, que arribà a 29 volums i en les quals començà a editar els seus extraordinaris retrats intitulats Homenots. La mort sobtada de l'editor de Selecta, Josep Maria Cruzet, va interrompre el projecte de publicació el 1962. A partir de l'any 1966, però, Edicions Destino publicà de bell nou l'Obra Completa definitiva -inclou tots els diaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel·les i alguns poemes- que a l'actualitat ha arribat ja al volum 46.

En el període de total prohibició d'editar en llengua catalana publicà en castellà les obres següents :

1941: Guía de la Costa Brava
1942: Las ciudades del mar
1942: Viaje en autobús
1942: Rusiñol y su tiempo
1944: El pintor Joaquín Mir
1945: Un señor de Barcelona
1945: La huida del tiempo

Bibliografia[]

Cristina Badosa. Josep Pla. Biografia del solitari. Barcelona: 1996. Edicions 62. ISBN 978-84-297-4210-7
Joan Pinyol i Colom. Un Pla íntim. Sabadell: 2010. Quadern de les idees, les arts i les lletres, número 174, pàgines 16-19.